El llorer redueix la formació de gasos i la inflor abdominal
Després d’un menjar copiós, una infusió de llorer resulta aconsellable per calmar la digestió. Aquesta convé a els qui tenen males digestions per disfunció hepàtica o de la vesícula biliar, i noten digestions lentes, pesadez, inflor i dolor abdominal després dels menjars.
Per preparar la infusió, s’afegeixen uns 20 g de fulles de llorer (millor les fulles més madures) en un litre d’aigua. Es bull de tres a cinc minuts, es retira del foc i es deixa temperar i reposar amb les fulles. La infusió es pot prendre diverses vegades al dia. Si es beu abans dels menjars, serveix com a aperitiu i obre l’apetit; si es pren després, calma les digestions i la inflor. Les fulles fresques conserven millor les seves propietats que les seques ja que, amb el temps, els principis actius del llorer minven.
Infusió expectorante i bactericida
El llorer té efectes terapèutics en l’aparell respiratori. Afavoreix l’expulsió de les mucosidades de les vies respiratòries i conté substàncies d’acció bactericida, per la qual cosa resulta molt adequat en cas d’afeccions com bronquitis i faringitis.
Algunes recerques s’han centrat a determinar i confirmar el potencial antibacteriano de la decocció d’algunes plantes per combatre diversitat de bacteris aïllats de la cavitat oral. La decocció o cocimiento és un mètode d’extracció dels principis actius d’una planta diferent a la infusió. En la decocció les plantes (siguin fulles, llavors, tiges…), s’afegeixen a l’aigua freda que s’escalfa a foc lent i es deixa bullir diversos minuts. En la infusió, s’afegeix aigua calenta a les plantes. En tots dos casos, es deixa reposar el preparat uns minuts, abans de colar-ho i beure.
En un assaig dut a terme pel Department of Microbiology de la University of Karachi (Pakistan), van usar fulles de llorer (“Laurus nobilis”), grans de pebre negre (“Piper nigrum” L.), anís (“Pimpinella anisum” L.) i coriandre (“Coriandum sativum” L.). La decocció de pebre negre es va considerar la més efectiva contra infeccions bacterianes bucals, seguida de les fulles de llorer, mentre que l’efecte de l’anís va ser escàs i el del coriandre, nul.
EFECTES SECUNDARIS I CONTRAINDICACIONS
La part d’ús més comú i popular del llorer són les fulles, si ben altres preparats concentren els seus principis actius, com a oli de llorer, infusions, comprimits o oli essencial. Això obliga a prendre-ho sempre en la dosi indicada i amb assessorament d’un expert en fitoteràpia.
El consum d’infusions o decoccions concentrades de llorer pot ocasionar nàusees, vòmits i irritació de la mucosa gàstrica i, per tant, es desaconsella en cas de sofrir gastritis i úlcera o de tenir l’estómac delicat. S’han descrit casos de dermatitis de contacte i fenòmens de fotosensibilización, reaccions que es produeixen en la pell en contacte amb la llum del sol, després de l’ús tòpic de cremes o olis amb extracte de llorer.
LLORER FINS A EN LA SOPA