PROPIETATS DEL LLORER

 

Les propietats digestives del llorer

Destaca pels seus beneficis per a l'aparell respiratori i per combatre infeccions bacterianes bucals

Un dels condiments més emprats en la cuina mediterrània són les fulles de llorer, de la família de les Lauráceas. A aquest mateix grup pertanyen arbres tan aromàtics com el canelero (canyella), l’alcanforero (càmfora) i l’aguacatero (alvocats). L’enorme quantitat de menjars que es preparen per aprofitar el seu sabor característic ho converteixen en una de les herbes més populars. S’utilitza com a condiment i per les seves interessants propietats saludables. És un excel·lent digestiu ja que permet obrir l’apetit, combat els gasos i protegeix el fetge.

Les fulles del llorer s’han emprat com a condiment i com a medicina per les seves qualitats per millorar i calmar les digestions. En la seva composició, es distingeixen diversos àcids orgànics, àcids grassos insaturats, substàncies d’acció antioxidant i bactericida i minerals tals com a manganès, calci, potassi i magnesi. Als seus principis actius, el cineol i l’eugenol, se’ls confereixen propietats per estimular l’apetit , per la qual cosa el seu ús està indicat en l’elaboració de receptes per a persones inapetentes, convalescents o que necessitin menjar més per cobrir els seus requeriments o per engreixar. En aquests casos, resulta més útil i efectiu prendre una infusió de llorer una estona abans dels menjars.

També se li adjudiquen en fitoteràpia propietats carminativas, és a dir, certa capacitat per reduir la formació de gasos i la inflor abdominal, a més de funcions protectores del fetge. Aquest últim efecte es nota per la seva acció colagoga, en estimular la producció i secreció de bilis, un aspecte que facilita la digestió dels greixos. Per totes aquestes propietats, l’ús de llorer convé en la cuina i, especialment, en l’elaboració dels plats de Nadal, que solen ser contundents, molt energètics, grassos i poc digestius.

El llorer redueix la formació de gasos i la inflor abdominal

Després d’un menjar copiós, una infusió de llorer resulta aconsellable per calmar la digestió. Aquesta convé a els qui tenen males digestions per disfunció hepàtica o de la vesícula biliar, i noten digestions lentes, pesadez, inflor i dolor abdominal després dels menjars.

Per preparar la infusió, s’afegeixen uns 20 g de fulles de llorer (millor les fulles més madures) en un litre d’aigua. Es bull de tres a cinc minuts, es retira del foc i es deixa temperar i reposar amb les fulles. La infusió es pot prendre diverses vegades al dia. Si es beu abans dels menjars, serveix com a aperitiu i obre l’apetit; si es pren després, calma les digestions i la inflor. Les fulles fresques conserven millor les seves propietats que les seques ja que, amb el temps, els principis actius del llorer minven.

Infusió expectorante i bactericida

El llorer té efectes terapèutics en l’aparell respiratori. Afavoreix l’expulsió de les mucosidades de les vies respiratòries i conté substàncies d’acció bactericida, per la qual cosa resulta molt adequat en cas d’afeccions com bronquitis i faringitis.

Algunes recerques s’han centrat a determinar i confirmar el potencial antibacteriano de la decocció d’algunes plantes per combatre diversitat de bacteris aïllats de la cavitat oral. La decocció o cocimiento és un mètode d’extracció dels principis actius d’una planta diferent a la infusió. En la decocció les plantes (siguin fulles, llavors, tiges…), s’afegeixen a l’aigua freda que s’escalfa a foc lent i es deixa bullir diversos minuts. En la infusió, s’afegeix aigua calenta a les plantes. En tots dos casos, es deixa reposar el preparat uns minuts, abans de colar-ho i beure.

En un assaig dut a terme pel Department of Microbiology de la University of Karachi (Pakistan), van usar fulles de llorer (“Laurus nobilis”), grans de pebre negre (“Piper nigrum” L.), anís (“Pimpinella anisum” L.) i coriandre (“Coriandum sativum” L.). La decocció de pebre negre es va considerar la més efectiva contra infeccions bacterianes bucals, seguida de les fulles de llorer, mentre que l’efecte de l’anís va ser escàs i el del coriandre, nul.

EFECTES SECUNDARIS I CONTRAINDICACIONS

La part d’ús més comú i popular del llorer són les fulles, si ben altres preparats concentren els seus principis actius, com a oli de llorer, infusions, comprimits o oli essencial. Això obliga a prendre-ho sempre en la dosi indicada i amb assessorament d’un expert en fitoteràpia.

El consum d’infusions o decoccions concentrades de llorer pot ocasionar nàusees, vòmits i irritació de la mucosa gàstrica i, per tant, es desaconsella en cas de sofrir gastritis i úlcera o de tenir l’estómac delicat. S’han descrit casos de dermatitis de contacte i fenòmens de fotosensibilización, reaccions que es produeixen en la pell en contacte amb la llum del sol, després de l’ús tòpic de cremes o olis amb extracte de llorer.

LLORER FINS A EN LA SOPA

El llorer és imprescindible per a moltes persones. Les seves fulles (fresques o seques, senceres o trossejades) s’afegeixen a sopes i guisats i, a mesura que es cou, dona un profund i rica aroma i sabor. És una herba que congenia amb plats de llegums, com a mongetes vermelles amb berza, llenties amb salsitxes o cigrons amb pinyons.

 Les propietats digestives del llorer | Consumer